Hem de vacunar als nens?

2011-03-02 07:19

.

 

La no-vacunació als infants. Què en diu el pediatre?

 

Un dels objectius de la medicina del segle XXI és desenvolupar i avançar en les estratègies de prevenció primària,de manera que es puguin evitar malalties amb un impacte elevat sobre la salut de la població. Evitar la malaltia, les seqüeles que provoca, el dolor i el sofriment han estat sempre objectius consubstancials als avenços mèdics.

La vacunació constitueix una de les eines més efectives de prevenció primària i és una estratègia de valor incalculable per a la nostra societat. Ha passat més d’un segle des que el desenvolupament de les vacunes va iniciar un camí de progrés continuat.

Però va ser en la segona meitat del segle XX, amb la difusió de les vacunes antipoliomielítica inactivada (Salk, 1955) i antipoliomielítica oral (Sabin, 1962) i la seva incorporació a les estratègies de salut pública, que la població va començar a percebre la vacunació com una eina eficaç de prevenció. La incorporació des de llavors de diverses vacunes ha estat contínua i ha permès avançar en l’erradicació i el control de les malalties immunoprevenibles.

Només els darrers deu anys s’han comercialitzat noves vacunes contra el meningococ, el pneumococ, la grip, el rotavirus i el papil·lomavirus.

La possibilitat de vacunar i així evitar malalties greus i prevalents, responsables de mort o invalidesa, facilita que les vacunes adquireixin un alt valor en la percepció col·lectiva de la societat. Les vacunes van començar a ser un bé valorat i desitjat. L’elaboració de calendaris de vacunacions recomanades en l’edat pediàtrica i la gratuïtat de les vacunes ha permès que, en la majoria dels països desenvolupats, s’hagin aconseguit altes taxes de cobertures per les vacunes.

Els resultats en termes de control de les malalties prevenibles mitjançant vacunes són evidents. Algunes malalties han pogut ser erradicades o gairebé eliminades i en unes altres s’ha aconseguit reduir substancialment la càrrega de malaltia. Això ha conduït a una situació caracteritzada per calendaris de vacunacions recomanades que inclouen cada vegada més vacunes i una percepció del risc de malaltia per part de la població cada vegada més baix. Les malalties objecte de vacunació sistemàtica són infreqüents i, per tant, les famílies no les perceben com un risc per  la la salut.

No totes les vacunes comercialitzades els últims anys han estat objecte de finançament públic com a vacunes universals gratuïtes ni han estat incloses en els calendaris de vacunacions. Això ha generat una situació nova en què les famílies han hagut de prendre una postura activa juntament amb els seus pediatres pel que fa a la decisió sobre les vacunes que rebran els seus fills.

La seguretat de les vacunes també ha estat i és objecte de debat constant, especialment quan se’ls atribueix algun efecte secundari, situació que sovint arriba als mitjans de comunicació, amb un impacte social consegüent que generalment té gran transcendència.

Tot això, a més d’un nombre creixent de vacunes, els calendaris de vacunacions canviants i complexos d’interpretar per a la població, els possibles efectes secundaris atribuïts a les vacunes i un nou model de relació professional/pacient basat en una autonomia més àmplia d’aquest darrer en la presa de decisions, ha contribuït a un nou escenari en relació amb les vacunes.

 

Oposició a la vacunació

 

Des dels seus orígens, les vacunes han suscitat, en general, una gran acceptació de l’estament sanitari i la població, però, alhora, també rebuig i oposició.

Els arguments en contra de les vacunes han acompanyat la història de la vacunologia.Les creences religioses i el paper de l’Estat com a impulsor de l’obligatorietat de la vacunació han estat en la base de molts dels arguments en contra de les vacunes i la vacunació. Des de mitjan segle XIX hi ha hagut moviments organitzats en contra de la vacunació. Una massiva manifestació a Leicester (1885) en què van participar més de 100.000 persones va forçar una revisió de les multes que s’imposava a les persones que rebutjaven la vacuna de la verola. Els principals moviments contraris a aquesta vacunació es van situar al Regne Unit, Suècia i els Estats Units, on el 1901 es va produir una revolta a Boston en relació amb la vacunació obligatòria enfront d’aquesta malaltia .

Els arguments històricament utilitzats pels opositors a la vacunació no han variat gaire al llarg del temps: la falta d’eficàcia de les vacunes, els perills que comporta la vacunació, el dret individual a decidir passant per sobre els beneficis de la comunitat i els possibles efectes secundaris coneguts i desconeguts han estat i són els arguments utilitzats més sovint pels opositors actius a la vacunació.

Per tant, els anomenats «grups antivacunes» no són una cosa nova nascuda a l’ombra d’Internet, sinó que han acompanyat les vacunes des del seu naixement .

Amb freqüència s’ha afirmat que les vacunes són víctimes del seu propi èxit. La desaparició i el control d’algunes de les malalties prevenibles més greus mitjançant vacunes planteja un paradigma: per què cal vacunar contra malalties que no estan presents? La falta de memòria històrica i col·lectiva duu a moltes famílies a trobar atractiu aquest missatge. Per a ells resulta difícil comprendre que la no-vacunació significaria la reaparició de la majoria de les malalties que estan sota control, si no de totes. Els virus i els bacteris objecte de vacunació no han desaparegut del planeta, simplement la immunitat col·lectiva n’impedeix una propagació eficient.

Malgrat tot, hi ha famílies que rebutgen les vacunes. Els motius que els indueixen a prendre aquesta decisió són complexos. Entre els principals podem destacar la por dels efectes secundaris, la por que el nombre elevat de vacunes que es proposen actualment en els calendaris de vacunacions sobrecarregui el sistema immunològic, la creença en medicines alternatives i complementàries, el convenciment que és millor sofrir la malaltia que prevenir-la mitjançant vacunes....

Si la percepció del risc de patir una malaltia és baix i la percepció dels possibles efectes secundaris alt, la por de la vacunació augmenta; si a més de l’anterior vivim en una societat lliure, amb un sistema sanitari que reconeix el dret del pacient a participar en les decisions que afecten la seva salut, i en la qual l’individu percep que la decisió és a les seves mans, el rebuig a determinats actes sanitaris, entre els quals s’inclouen les vacunes, és possible.

    

Quina és la dimensió del problema?

Als Estats Units el rebuig de les vacunes com a moviment social està en augment. Paradoxalment, al país on el desenvolupament de les vacunes ha estat més actiu també ho és el moviment opositor. Diversos autors han cridat l’atenció sobre l’increment substancial del rebuig a la vacunació amb la consegüent aparició de borses amb acumulació de pacients susceptibles i brots de malalties infeccioses que es podrien haver evitat .

A Europa no hi ha dades globals de rebuig a la vacunació. Recentment un grup de pediatres va fer una enquesta en diversos països europeus . Una dada que ha cridat l’atenció és que el rebuig a totes les vacunes del calendari és considerat un fet infreqüent que en la majoria dels casos afecta menys de l’1% dels pacients a càrrec d’un pediatre, mentre que el rebuig a algunes vacunes o la sol·licitud d’aplicar calendaris de vacunació parcials o alternatius és un fenomen molt més freqüent .

Paper del pediatre

Enfront d’una família que rebutja totes o algunes de les vacunes proposades en el calendari de vacunacions els pediatres tenim diferents rols. Des de les postures autoritàries que intenten imposar el criteri del professional fins a les actituds més passives, hi ha tot un espectre de postures possibles.

En la recent enquesta a pediatres europeus ja esmentada  es va comprovar que la majoria dels pediatres estan en la línia d’un plantejament obert i respectuós amb les creences de les famílies i consideren que les pors i dificultats per acceptar la vacunació s’han d’abordar d’una manera oberta i positiva.

Les situacions en què el rebuig és global a totes les vacunes són les més difícils d’encarar. En ocasions la barrera entre professional i família sembla insuperable. No obstant això, els infants creixen i el lactant no vacunat es pot transformar en un adolescent que desitja protegir-se enfront de la malaltia. Els avatars de la vida fan que algunes decisions preses en un moment determinat puguin ser revisades en el futur. En aquest sentit una actitud de perseverança per part del professional permet, en ocasions, collir els fruits en el futur. La percepció del risc –recordem que és una de les causes més freqüents de rebuig– també varia amb el temps i l’edat dels fills. Una família no preocupada per l’hepatitis B els primers mesos de vida pot acceptar la vacuna quan té davant seu un adolescent amb desitjos de fer-se un pírcing o quan perceben que el risc augmenta.

Fins i tot, reconeixent l’extrema dificultat que té aquest equilibri per al professional, és important intentar mantenir-lo pel bé de la salut dels nostres pacients.

 

Una altra circumstància diferent són les famílies que plantegen calendaris alternatius en què la no-vacunació se centra en una o algunes vacunes. En aquests casos l’actitud dialogant i de perseverança pot donar fruits ben aviat. En general és possible vacunar aquests pacients contra algunes malalties com la pòlio, el tètanus i en ocasions el catarro. El pediatre ha de perseverar i una vegada superades les pors o quan l’edat del pacient ho aconselli ha de tornar a discutir amb la família el tema de la vacunació que oportunament hagi quedat aparcat. En el context d’una relació professional de confiança, els pediatres hauríem de ser capaços d’aconseguir que els nostres pacients no corrin riscos innecessaris.


consulta Pediatria Dra. Magda Gallardo de dilluns a divendres de 16:30 a 19:30 h. c/ Esteve Albert 73 Mataró (08304) 937986190 / 661436718